24.10.15

Pete y Gia.

Doy vueltas por el piso de un lado al otro, recogiendo cada una de mis pertenencias. Los libros, la ropa,  las fotografías, pienso si coger también mi cepillo de dientes... A la mierda "lo cojo" -pienso-, ni el más mínimo rastro de mi quiero dejar. Tú estás sentado en el sillón que está al lado de la puerta de salida. Tienes los brazos apoyados en tus piernas para poder sostener la cabeza en tus manos curvando así un poco la espalda. No has abierto la boca. No has incrementado mi furia pero, en cambio, tampoco has hecho nada para evitar que cruce esa puerta. Tú y tu calma, supongo que por eso nos complementamos tan bien. Por eso y por más. Así que tras haber recogido todas mis cosas me dispongo a salir para no volver más. Cruzo el pasillo con paso firme y cojo el pomo de la puerta sin apenas mirarte... No tengo fuerzas. En el impulso de abrir, tu mano se interpone y cierras la puerta secamente.
- ¿Es lo que realmente quieres? - me preguntas sin levantar la mirada.
No sé que contestar. Se crea un silencio. Hemos hablado algunas veces de ello. De lo poco que lo valora la gente y lo importante que es en realidad. Interrumpiendo mis pensamientos, me miras. La sangre caliente sigue recorriendo todo mi cuerpo y no me deja pensar con claridad.
- Ya no sé que quiero.
Dejo caer la maleta al suelo. Al final consigo girar la cara y mirarte de vuelta. Vistes esos ojos tristes que hacía mucho que no veía.
- No sé que quiero, de verdad. A veces creo que es una vida contigo y otras veces saldría huyendo.
- Déjame huir contigo. Podríamos ir a París.
- Olvídalo. Estoy cansada de imaginar un futuro perfecto mientras pasan los días de mi presente hecho mierda.
- ¿Y eso es lo que realmente quieres? ¿Mandarlo todo a la mierda y olvidarnos como si aquí no hubiera pasado nada? Porque yo no puedo.
- ¿Crees que para mi es fácil todo esto?
- No lo sé, te he visto muy segura caminando hacia la puerta donde detrás se encuentra tu nueva vida.
- Joder... Ya estás otra vez con lo mismo. ¿Por qué no te das cuenta de que te quiero como nunca he querido a nadie?
- ¿Acaso yo no lo hago? Te lo he repetido mil veces... Parece que no me des la importancia que dices que me das.
- No sabes nada...
- Yo nunca sé nada, nunca.
- Me rindo, de verdad.
- ¿Te rindes? ¿Tan rápido? - suspiras y diriges la mirada al suelo. - Mira, antes de que te rindas, piensa que es la única vida que podremos compartir.
Lo peor de todo es que tienes razón. Se me encoge el corazón cada vez que intento imaginar mi vida sin ti. Voy hacia el espejo del pasillo, justo al lado donde estás sentado. Apoyo las manos en el mueble lleno de fotos nuestras y me miro fijamente a los ojos.
- No quiero que esto acabe.
- No tiene porque acabar.
Te levantas y te colocas detrás de mi. Intercambiamos miradas a través del espejo.
- Va, ¿qué quieres que te haga de cenar? - preguntas mientras me abrazas por la espalda.

3 comentarios:

  1. No crec que tardis a eliminar-lo, però no puc resistir-me a fer-lo.

    Seré sincer, com sempre. Estic borratxo, lleugerament, i no vull que serveixi d'excusa, perquè sobri faria el mateix, i he trobat el teu blog sense gairebé buscar-lo. El nom no està malament, el disseny tampoc, algunes entrades estan molt bé i el pseudònim és patètic.

    Suposo que entendràs que deixi el comentari en aquesta entrada. En les altres no tinc perquè posar-m'hi. Ni en aquesta, de fet. Però ja saps com sóc, m'agrada l'espectacle, fer coses en públic, muntar escenes i, sobretot, m'agraden les accions significatives. Per això mateix ho faig, crec.

    Ha passat molt temps des de que vaig llegir el text. Ara, al tornar-ho a fer, m’he adonat que falla la puntuació, que el diàleg és poc versemblant i que, simplement, no és un bon conte. Però això no importa massa, perquè ha aconseguit el que va aconseguir l’altre vegada: fer-me pensar en deixar-ho córrer, en el que significaria abandonar el que teníem. Llavors, em va semblar terrible, de debò. Era octubre i ja portàvem cert temps parlant, t’estimava molt. A més, el text mostrava, en certa manera, el que era la nostra relació. Discussions, esperances, discussions i canvis d’humor. La meva calma, la teva passió, París i els meus “no sé res”. Així anaven les coses.

    Avui, no m’ha semblat tant terrible. Bàsicament, perquè ja ho hem viscut durant set mesos. Per tant, sé que significa deixar córrer i abandonar el que teníem. És una experiència que al principi no m’agradava, però que després va passar a ser un només un record. Era bonic, però s’havia acabat.

    Si segueixes llegint, t’ho agraeixo. Sinó et perdràs lo bo, perquè ara em posaré en mode sensible.

    ResponderEliminar
  2. S’havia acabat fins la setmana passada.

    Ja saps què en penso del destí i aquestes merdes. Trobar-la a ella em va fer remoure tot el que tenia a dins. És horrible, ara que ho miro de lluny. Però va passar. I per mi, estaves lligada a ella. Sentia que si jo era allà, al seu costat, tu ho havies de saber. Encara que no t’importés en absolut.

    Després, al refredar-se la cosa, vaig començar a pensar en el que havia fet. Havien estat set mesos, i enlloc d’obrir-te per demanar-te perdó, t’obria per parlar-te d’una altra. Una altra que no has vist mai, que no veuràs mai i que no significa res per tu. Em sap greu, Carangi.

    A partir de llavors, hem forçat les coses, imagino.

    Tu tens el novio (per si ho estàs llegint, diré que, tot i que vagis d’enginyer, no tinc res en contra teva) i t’ha anat bé la vida aquests mesos. No em necessites.

    Per la meva banda, la cosa també ha estat molt bé. He follat, he begut, he escrit, he criticat i he viscut la vida que sempre havia volgut viure. No em puc queixar. Però jo no sé si et necessito o no. No ho tinc tant clar.

    Ja saps que no acostumo a tolerar la gent gaire temps i a tu et vaig aguantar molts mesos. Sempre t’ho deia, per mi no hi ha hagut ningú com tu. Sé que no ho acabaves de creure, o bé, potser sí, qui sap. Però era així. I ho segueix sent, de fet. No sóc capaç d’estimar com estima la majoria de gent, i em canso molt ràpid de tothom. A vegades, sóc insuportable i són els altres qui es cansen de mi.

    No em vaig enamorar de tu, però et necessitava, no tenia ningú que em comprengués en un nivell tant profund. Sentia que amb tu, tenia alguna cosa que no tenia abans i que no he tingut després. Era intens, com m’agrada a mi. T’enfadaves per qualsevol tonteria, jo et seguia la corrent i acabàvem sense parlar-nos. Durant una estona. Després tornàvem a començar.

    ResponderEliminar
  3. Fins que un dia no vam tornar.

    He estat llegint aquella conversa. Era una tonteria. Per mi, almenys. La dansa és la teva vida i vaig criticar-la. Vaig dir que només buscàveu provocar, que l’objectiu principal era la sensualitat i, cony, ho segueixo pensant. Em miro els vídeos que m’havies passat i és el que em transmeten els balls d’aquest tipus. És el cos femení, jo hi veig això. Ja hi haurà qui hi trobi altres emocions.

    Ara escolta’m, Gia. No et penso demanar perdó per això, perquè és una cosa sincera i no la vaig dir amb cap mala intenció. Entenc que no ho semblés, en aquell moment. Però em coneixes, em coneixies, saps com deixo anar les coses i ara que tot ha passat, fes el favor de mirar-ho d’una altra manera.

    Vaig acabant, no et posis nerviosa.

    Avui està tot bastant confús. Els últims dies que hem parlat, la cosa ha estat freda. Ho trobo normal. No ens hem acomiadat, però l’últim “Bona nit Pete” podria passar com a final. Ho repeteixo, tens la teva vida i jo ja no en formo part. No et sentis malament.

    Així doncs, arribat a aquest punt, m’adono que no tinc clar el perquè d’aquest comentari. He vist el blog, el text sobre nosaltres i faig coses així. Encara que no signifiquin res, a hores d’ara. L’únic que sé és que el temps s’ho menja tot, que els matins ja no són tant durs i que tot el que hem passat forma part de mi. Saps que no menteixo. Anirà amb mi durant un bon temps i si ets tant freda que pensar en el passat no t’emociona, et fots. Jo ho seguiré fent.

    Finalment, vull donar les gràcies a qui hagi llegit el text fins al final. Tu tens obligació de fer-ho, però els lectors del teu blog (si n’hi ha) no la tenen. Espero que hagueu gaudit aquests cinc minuts d’intervenció en una relació aliena i, de tot cor, seguiu-li llegint les entrades, en cas de que pengi mai alguna cosa més. Hi pot haver alguna cosa interessant, us ho recomano.

    Ah sí, i compreu els meus llibres.

    Atentament,

    Fa falta posar el nom?

    ResponderEliminar

Regálame alguna de tus palabras. Merci.

Qué más da...

Nunca estamos listos para lo que la vida nos trae. Llevo unos días, no sé muy bien porqué, llorando como una niña pequeña… Siento que todo ...